Durant els propers mesos es podrà veure al Museu de
Mataró l’exposició Ismael Smith Gravador produïda pel MAC. Aprofitant la
itinerància, la mostra s’ha ampliat amb unes peces que mostren la relació entre
Smith i l’artista mataroní Marià Andreu, i amb els gravats de Goya que van
inspirar a Ismael.
Ismael Smith i Marià Andreu i Estany (Mataró 1888 – Biarritz 1976) van
compartir una estreta amistat des de l’època de formació i les seves primeres aparicions
a l’escena artística barcelonina. Van formar part d’un dels grups més singulars
de finals del modernisme, el que configuraren amb Laura Albéniz i Nestor M. Fernández de la Torre. Els quatre van
exposar al Fayanç Català el 1911, amb gran èxit de crítica i un catàleg que
recollia textos d’Alexandre de Riquer, Josep M. Roviralta, Utrillo o el mateix
Eugeni d’Ors.
Andreu va ser un artista polifacètic: pintor, escenògraf, figurinista,
esmaltador, gravador, dibuixant i il·lustrador. S’instal·la a París a partir de
1912 tot i que no perd la vinculació amb Barcelona, viatja per Itàlia i exposa
també a Múnic, Nova York i Londres.
LA HISTÒRIA
DE L’ORB, L’ESMALT MÉS GRAN DE MÓN
Durant l’estada parisenca
d’ambdós artistes, Andreu va començar a confeccionar una peça que esdevindria
mítica i havia de convertir-se en la consagració de l’artista, l’Orb,
l’esmalt més gran del món. Sembla ser que la peça es va exposar en la seva
primera fase a l’exposició del Fayanç de 1911, tot i que s’acabaria
definitivament el 1914. És una peça en relleu de gairebé 3 metres d’alçada de
coure esmaltat, una joia gegant
d’aspecte imponent, inquietant i misteriós, amb una densitat cromàtica i una
estètica que no deixen indiferent, entre el refinament i la monstruositat. El
títol és ambigu, l’Orb, tot un misteri que podria remetre a la representació
del món, però que en aquest cas fa referència al cec, la figura masculina que
centra la composició. Està flanquejat per dues dones, una maternitat vestida i
una representació de la bellesa, nua i sensual. El sol, la lluna i la garlanda
que tanca el conjunt acaben de completar una peça que vol simbolitzar la vida,
amb referències moralistes com si fos una mena de vanitas barroca i que
podria tenir també altres connotacions més personals de rebuig a la sexualitat
i al plaer. Una fotografia conservada al MAC acaba d’aclarir el procés de
confecció de la peça i apunta a la possibilitat de col·laboració entre els dos
artistes. Es mostra una imatge de taller, amb Smith i Andreu disfressats de dona
i al fons un relleu de grans dimensions d’una figura femenina que sustenta una
criatura. La peça es pot identificar com a l’original en fang d’una part de
l’Orb, en la seva primera fase, amb les figures nues abans que l’artista
modelés els vestits, tal i com marcava l’ensenyament acadèmic. La qualitat del
modelat i el fet que a la fotografia apareguin tots dos podria obrir la porta a
que Smith va ajudar al seu amic a modelar la peça. Smith era un escultor molt
dotat i d’Andreu no es coneixen altres exemples. Posteriorment Andreu la
passaria a planxa de coure i l’esmaltaria, amagant en part els detalls
escultòrics que quedarien desdibuixats sota la capa del dens esmalt de
meravellosos tons cobalt ultramarí, suaus
turqueses i iridescents tornassolats.
SMITH I GOYA
Una de les fonts d’inspiració més clares dels gravats d’Ismael Smith són
els aiguaforts de Goya. El Museu de Mataró en conserva les sèries de Los
Caprichos, Los Desastres de la Guerra, La Tauromaquia i Los
Disparates o Proverbios. Els
gravats corresponen a l'estampació realitzada durant la Guerra Civil, l’any
1937, a partir de les planxes originals de Goya a la Calcografía Nacional
de Madrid.
