Una de les característiques
més significatives del modernisme és el gust pel món oriental, l’exotisme i la
fantasia. A aquesta tendència comuna amb la resta de moviments europeus
coetanis el modernisme català hi afegeix la recuperació romàntica del passat
medieval, amb tot el repertori fantàstic del bestiari que inunda les gàrgoles,
misericòrdies i miniatures del gòtic. Des de fa mil·lenis totes les cultures
han representat monstres i criatures fantàstiques, des de Mesopotàmia a la
Xina, passant per Egipte, Amèrica o
l’art africà, però l’origen de la iconografia dels dracs, sirenes, grius i
d’altres éssers fantàstics que trobem
al Modernisme i a l’art occidental l’hem de buscar al món grec i a tota una
sèrie de tractats geogràfics i ètnics que, centrant-se en la Índia i Etiòpia
localitzen tot de criatures reals i inventades. Aquests escrits neixen al
voltant del 326 aC quan Alexandre Magne va envair la Índia i es va fer
acompanyar de científics que plasmaran els seus descobriments geogràfics. La
flora i la fauna d’aquelles terres devia impressionar als conqueridors i
provocar la seva imaginació. Posteriorment, aquests tractats van anar
recuperant-se i adaptant-se en nous escrits com el Physiologus d’Alexandria o
les Històries naturals de Plini, fins que a l’edat mitjana conflueixen al
Bestiari. En aquell moment aquests éssers adquiriran una nova connotació
al·legòrica passant a tenir una càrrega moral i representant així els vicis i
virtuts dels homes, la lluita del bé i el mal o simplement una funció
humorística o bé apotropaica, d’expulsió dels mals auguris.
La majoria de representacions
dels éssers fantàstics que apareixen al modernisme català recuperaran la
iconografia medieval heretada del bestiari. En el cas concret del drac, la seva
presència és més rica i abundant. El drac és un rèptil i un ésser híbrid, com a
tal heretarà les connotacions negatives de la serp com a encarnació del mal i
del dimoni. Però també serà un dels elements més representants a la pintura, l’escultura,
la forja, el vitrall o les joies,
sovint com a referent de la llegenda de Sant Jordi. En aquest sentit, de
la mateixa manera que la rosa, la presència constant s’explicaria per ser un
símbol del patró de Catalunya i de la recuperació de la identitat nacional.
