Els dracs i el bestiari modernista

Una de les característiques més significatives del modernisme és el gust pel món oriental, l’exotisme i la fantasia. A aquesta tendència comuna amb la resta de moviments europeus coetanis el modernisme català hi afegeix la recuperació romàntica del passat medieval, amb tot el repertori fantàstic del bestiari que inunda les gàrgoles, misericòrdies i miniatures del gòtic. Des de fa mil·lenis totes les cultures han representat monstres i criatures fantàstiques, des de Mesopotàmia a la Xina,  passant per Egipte, Amèrica o l’art africà, però l’origen de la iconografia dels dracs, sirenes, grius i d’altres éssers fantàstics  que trobem al Modernisme i a l’art occidental l’hem de buscar al món grec i a tota una sèrie de tractats geogràfics i ètnics que, centrant-se en la Índia i Etiòpia localitzen tot de criatures reals i inventades. Aquests escrits neixen al voltant del 326 aC quan Alexandre Magne va envair la Índia i es va fer acompanyar de científics que plasmaran els seus descobriments geogràfics. La flora i la fauna d’aquelles terres devia impressionar als conqueridors i provocar la seva imaginació. Posteriorment, aquests tractats van anar recuperant-se i adaptant-se en nous escrits com el Physiologus d’Alexandria o les Històries naturals de Plini, fins que a l’edat mitjana conflueixen al Bestiari. En aquell moment aquests éssers adquiriran una nova connotació al·legòrica passant a tenir una càrrega moral i representant així els vicis i virtuts dels homes, la lluita del bé i el mal o simplement una funció humorística o bé apotropaica, d’expulsió dels mals auguris.

La majoria de representacions dels éssers fantàstics que apareixen al modernisme català recuperaran la iconografia medieval heretada del bestiari. En el cas concret del drac, la seva presència és més rica i abundant. El drac és un rèptil i un ésser híbrid, com a tal heretarà les connotacions negatives de la serp com a encarnació del mal i del dimoni. Però també serà un dels elements més representants a la pintura, l’escultura, la forja, el vitrall o les joies,  sovint com a referent de la llegenda de Sant Jordi. En aquest sentit, de la mateixa manera que la rosa, la presència constant s’explicaria per ser un símbol del patró de Catalunya i de la recuperació de la identitat nacional.

El drac en d’altres cultures ha gaudit de significacions ben diverses. A l’Extrem Orient és un animal aquàtic, productor de la pluja, viu a l’aigua i fa que neixin les fonts. A la Xina hi ha dracs aquàtics i aeris, associats al raig i al tro. Era una imatge de l’emperador i símbol de la bona sort i la vigilància. Al Japó era el deu de la pluja. La doctrina hindú el relaciona amb el principi del món. I a la tradició clàssica el drac assumeix la figura del guardià del Vellocí i del jardí de les Hespèrides.